Diuen que el cine està en crisi. Diuen que els espectadores no van a les sales de projecció por causa de la crisi. Segur?
Diumenge vaig anar a veure “Lo imposible”, pel·lícula espanyola dirigida per Juan Antonio Bayona i… sabeu què us dic? Que no m’ho empasso.
Durant tot el cap de setmana, a Andorra, van fer més d’una dotzena de passis a les sales grans. Coincidia amb el pont del Pilar, però és a Andorra, on gairebé mai tinc problemes per obtenir entrades, malgrat que arribi dos minuts abans. I aquí, amb aquesta pel·lícula, tot i arribar quasi amb mitja hora d’antelació ens va tocar la fila 4 i no pas al centre, d’una sala amb un total de 18. I la sala s’omplí fins a rebentar.
El més divertit és que vint minuts després començava una altra projecció de la mateixa pel·lícula en una segona sala. No sé si s’omplí, però em temo que sí.
La pel·lícula, senzillamente perfecta. Escenes molt ben filmades, guió amb bons diàlegs, acció equilibrada i realista d’allò més, però sense truculències ni carretades de sang i fetge ni coses estranyes, reflex ben ponderat de la respuesta de la gente davant d’un desastre, sense “el dolent de la peli”, sense trets, sense violència gratuïta, amb sentiments… I una bona interpretació per part dels principals i dels secundaris, per part de tothom.
Si jo fos al jurat dels óscars, aquesta se’n duia uns quants.
De manera que la pregunta que em faig és: La crisi del cinema no será una crisi de creativitat? Perquè entre tantas explosions, tants trets, tantes baralles, tants bons i dolents, espies, efectes especials, lladres, etc… apareix una pel·lícula humana, d’una cosa que ens pot passar a qualsevol de nosaltres i… sabeu que passa? Que anem al cinema.
Ai, cinema dels meus amors! Que la crisis no está dintre teu, sinó en aquells que es pensen que creen.
Ai, cine del meu dolor! Obre els ulls i desperta