Hem trobat restes d’evangelis apòcrifs, documents sumeris, gravats egipcis…, però no molt més enllà i hem considerat que, ja que no hem trobat, no hi ha res més.
A “L’informe Phaeton” parlo d’una civilització que va desaparèixer fa 12000 anys, és a dir, 120 segles. Però no parlo d’una civilització com les antigues que coneixem, que utilitzaven pergamins o taules i construïen amb pedra. Estic parlant d’una civilització que ens va sobrepassar fins a extrems increïbles, que dominava la meteorologia, disposava de màquines voladores, utilitzaven l’energia com ningú, extreien l’hidrogen de l’aigua, havia desxifrat completament el genoma humà i pretenia obtenir la Llum Eterna. I la pregunta que molts em fan és: Per què no queda cap rastre d’aqueixa civilització?
Bé! Plantegem-nos el que pot succeir d’aquí a pocs anys amb la nostra civilització, com a màxim cent anys. A la velocitat que anem, si no ens atrapa un cataclisme mundial, el salt tecnològic serà exponencial i, de sobte, el món serà un altre.
Cada vegada s’utilitzen per a la construcció productes que són diferents dels naturals: pedra i fusta. Cada vegada ens preocupem més pel reciclatge i pels productes peribles, per poder substituir-los pels nous que arriben. De manera que nosaltres mateixos ja ens preocupem d’esborrar el rastre que puguem deixar. És una qüestió de pura supervivència. L’espai de què disposem és limitat i, si volem posar-hi alguna cosa, hem d’eliminar-ne una altra.
Imaginem ara que d’aquí a cent anys, quan dominem perfectament la tecnologia del producte perible succeeix un desastre i desapareix tot. La naturalesa és tan poderosa Que ho paeix tot. Hi ha estudis que demostren que la Tour Eiffel, si deixem de mantenir-la, en poc menys de vuitanta anys seria només pols. Així que, en 12000 anys… Què quedarà de nosaltres?
Per altra banda, el paper, que ha estat el gran suport del coneixement, encara que ens sàpiga molt greu, en cent anys haurà desaparegut. Hi ha molts romàntics (jo entre ells) que pensem que el llibre format paper no desapareixerà. Per favor, on són els discs de vinil? O els cassettes? O, dins de molt poc, els DVDs? El paper ha durat més temps, però també desapareixerà. El que succeeix és que, potser, molts de nosaltres no ho veurem, però arribarà. És inevitable.
I d’aquí dos-cents anys, ningú utilitzarà res diferent del suport digital per guardar la seva informació, que serà etèria, estarà guardada en uns sistemes que pertanyeran a una xarxa. Refiats d’això, de saber que en qualsevol moment podem connectar-nos i recuperar la informació, els nostres cervells es tornaran mandrosos. Per què memoritzar, si tinc el meu sistema de comunicació en el meu rellotge de polsera o en la meva oïda o en la pantalla virtual que projecten les meves ulleres?
No obstant això, de sobte, l’energia, de la qual en depenem tant, s’apaga, els sistemes s’aturen i ningú no és capaç d’accedir a la informació. Déu! Tot el nostre coneixement ha mort, tot el nostre saber ha desaparegut, no som res sense dades.
Aquest va ser el problema de la civilització de Pangea, el resultat de l’informe Phaeton. Aquí va desaparèixer tot, sense deixar-ne cap rastre. I menys, després de 12000 anys, que és el temps que hem trigat a recuperar-nos.
El millor que podem fer és obrir els ulls i despertar, créixer, perquè el que estem fent amb nosaltres mateixos és caminar cap a l’absoluta dependència. I, si un dia esclata, serem el segon Pangea.
S’entén ara que no quede rastre de res? Ni tan sols de nosaltres, encara que ens creguem eterns!